En record del poeta valencià Manel Garcia Grau inaugurem aquesta pretesa visió sobre la seua obra, a més a més d'anar incloent textos que en parlen.
Comencem incloent una petita antologia de la seua obra. En primer lloc, dos poemes, el llibre al qual pertanyen no he pogut esbrinar (s'accepten suggeriments):
Els corrents invisibles
És el desig el que ordena el món.
La nostra feina, doncs, és ben modesta
i molt pacient: obrir pas als corrents.
Bartomeu Fiol
Qui ha estimat, com jo, allò que ha abandonat
se n’ha adonat que el bisturí del que s’ha viscut
reobre sempre la mateixa ferida,
sap que els meandres retornen sempre la brutícia que va creure desar
al fons de l’oceà més profund i salvatge.
Qui ha seguit el tall finíssim de tot el que ens corçlaça
sap veure el seu rostre,
i sap dir-li el seu nom, escèptic, resolt i amb vent de garbí a la cara,
assegut en una de les baranes rovellades
que hi ha al mig del riu que el pont de la saviesa travessa.
Sols aquell que reclama allò que ha estimat
sap adonar-se que les cicatrius que no s’han gangrenat
sols han estat un petit regal
d’aquells déus de què ens parlaven
els vells mestres i els poetes de la vella escola:
humans com som, la nostra mort
forma part de les ordres més senzilles de l’univers
i és sols amb els mots marcats com podem pensar,
persistents i ingenus,
de poder continuar amb la joguesca.
A la cambra on fan l’amor la vida i el seu revers
vaig comprendre, fa uns anys, que mai no podria abandonar
allò que l’elixir dels mots havia convertit en sang i en pedra,
allò que mai cap eclipsi o cap dubte havien reclamat,
allò que cap distància havia pogut silenciar amb murs tan alts
mentre totes les ferides ocultes darrere de les aigües de l’estima
mudaven l’espiga en dolor i el vi en segell i tempesta.
Havia escoltat veus que, destrament, m’havien dit
que ningú mai pot abandonar allò que ha estimat.
Ara sé, però, que la serp muda la pell a cada estació,
que les marees no són sinó un caprici en l’ordre de l’univers,
que la meua reconeixença va més enllà de tots els designis
i tots els records,
que qui calla abandona, ignorant i gelós,
el darrer reducte on compareix, sol·lícita i presta, la consciència
de no ser res sinó s’és camí o estela o cambra dels mapes
d’aquells que estimes.
Qui ha viscut a través dels mots allò que ha abandonat
sabrà, com jo, que el nom i el rostre dels qui ha volgut
no són sinó la terra fèrtil on cada dia s’engendra la vida,
l’agulla amb què es cusen totes les cicatrius.
I trobarà en cada habitació de la casa
el viure senzill i misteriós que ens omple de borralls les sabates,
que no hi ha res tan dolç, tan sincer i tan dolorós
que comprendre tot el que s’ha caminat i s’ha perdut
i dir-se “tot això, companys, és el que he dit i he tingut”.
I després, cansat i delerós, jaure entre els llençols nets
i pensar que mai més no perdrà,
fins que el forense dictamine la causa de la nostra mort,
allò que algun dia va estimar,
abans d’apagar,
amb la punta d’uns dits esquerdats i endurits,
l’humil llanterna de la cambra.
En nom dels noms
Els mots,
el revers fosc de tota contundència.
David Castillo
Necessito nomenar-ho tot,
donar compliment a la raó d’un cos
que sols sap contemplar el gebre i el foc
d’un món tant esquerp i ombrívol
que em fa mal sols pronunciar el seu nom
i el seu estigma.
Mentre ho faig, la pregunta esdevé més pregunta,
la solitud, l’umbracle on viu tota resposta,
l’eco, l’espai on faig del vers el brull
de tota dissidència, el centre
de tota avidesa, de tota saviesa, de tot anatema.
Quan me n’adono que sols sé
que sóc el solc i la ferum d’una boca
que parla i calla mentre, cínic i covard,
el món no sap ni parlar-se ni escoltar-se,
aleshores sé que res no val una llàgrima vessada
en nom de qualsevol dolor d’una pell ferida per la ira.
Sé que l’home hi és. Sé que el verb hi és.
Sé que la llum i l’horror hi són. Sé
que el món passa. Sé
que cadascú de nosaltres morirà algun dia.
Sé que els esdeveniments ocorren
i que nosaltres no som sinó l’atzucac o el laberint
que ens barra, impertèrrit, la senzilla passió de saber-nos
enmig dels camins.
I, tanmateix, sols sé que el vers existeix
quan se’ns mostra, viu, sagnat i habitat,
més enllà d’on la vida sap el mot just de cada vida.
* * * * *
També, un poema del llibre: Al fons de vies desertes (Ed. 62 - Premi ciutat de Terrassa, Agustí Bartra 2001)
Sense la terra promesa
Aquesta terra t'ha donat la sang, i l'estimes.
Aquest poble t'ha lliurat l'alfabet, i el respires.
Aquesta terra t'ha atorgat el sofriment, i els combats.
Aquesta terra t'ha donat la vida, i la dignifiques.
Aquest poble t'ha oferit la història, i l'aprofundeixes.
Aquesta terra t'ha donat els amics, i els vals.
Aquell país et negà el pa i els mots i, encara així, t'alçares i combateres.
Aquesta pàtria t'ha entregat les ombres i els exilis, i els il·lumines.
Aquests tossals t'han engendrat la consciència i el nom, i els escoltes.
Aquest país t'ha ocultat el passat i el present, i els camines,
Aquesta terra t'ha vist créixer sense llibertat, i sols Déu sap com l'estimes.
Aquell país et prohibí la dignitat i els gorgs de la paraula i,
malgrat tot, no callares.
Aquest poble t'ha atorgat la vida, els silencis i la sal.
I aquesta ha estat la teua autoritat: missatge de segles, obsessió de realitats,
veu, memòria, món, eco, consciència, poble, terra, paraules
i unes mans amb què has parlat i has escrit i has treballat
i has viscut.
