dimecres, 27 de desembre de 2006

Poesia i xarxa: potser caldrà escoltar

Llegint un blog, vaig trobar una interessant discussió sobre internet. M'he quedat amb algunes paraules del poeta Pere Rovira:

Rovira: "M'agraden els llibres com a objecte i faré el que pugui perquè no desapareguin. Jo tinc moltíssims llibres a casa. Un llibre és molt més còmode. No penso disculpar-me per defensar els llibres. Penso plantar tanta cara com pugui. Si m'ha de posar agressiu m'hi posaré "

Que els llibres és tot un món, fins i tot hi ha aquells que en col·leccionen, i els passa el mateix que amb les monedes o amb les estampetes esportives (hi ha un carrer a València que cada cap de setmana s'omple de tanta gent que a penes es pot caminar per les voreres...), això no ho nega ningú. Fins i tot que, per comoditat, acudir a un llibre ens ajuda a concentrar-nos, no ens cansa tant la vista, etc... i en aquest sentit, no crec que els llibres vagen a desaparéixer mai. Però tampoc no podem renunciar a la llibertat que ens proporciona la xarxa. Aquesta és molt més barata que no les obres en paper (avui, comprar un llibret de poesia és quasi com un acte de fe, perquè es necessita molt d'esperit de sacrifici per gastar-te 10 € o més en un llibre que a penes arriba a les 5o pàgines, i que veges si t'agradarà...), i té molt més abast que les edicions en paper, amb tot just si arriben a 500 o 1000 exemplars. Molt més democràtica, aquesta forma d'arribar a la cultura. I no sotmesa a les dictadures de certs editors, certs jurats de premis, certes capelletes...

En fi, molt a favor i en contra... Quant al futur, no ho sabem, que això sempre és matèria reservada... però pense que el paper d'internet en relació a la difussió de la poesia pot ser molt més positiu que no pas negatiu. I temps al temps... i un colp l'obra estiga a la xarxa, qui vulga llegir-la en paper sempre tindrà l'opció d'acudir a la seua impressora particular i traure només allò que li agrada. Més llibertat, impossible. No creieu?

dimarts, 26 de desembre de 2006

Parlem de poesia

Parlem de poesia pot ser una mica pretenciós, massa ample, aclaparadorament immens. abans hauríem d'haver definit què és poesia, de quina poesia anem a parlar, etc... per això, per iniciar aquest camí iniciatic (o no), del que tant s'ha parlat, millor tirar pel dret i començar, simplement, a parlar-ne.
Una primera matissació: parlar de poesia, però de la poesia d'ara, de la que s'escri, de la que (diuen) ningú no llig, o només ho fan alguns (diuen també) poetes... Poesia Catalana Actual. Es diu d'aquell gènere, el poètic, que comprén la poesia que s'inicia aproximadament als anys 70 i que arriba fins avui, fins ara mateix... Vora quaranta anys de poesia, de llibres, de premis... (ja en parlarem!) de festivals diversos (i no em referisc a eurovisió...). Parlarem del que s'escriu, de com s'escriu, i tractarem que els autors que escriuen també hi siguen presents... Al cap i a la fi, el principal problema de la poesia (sic) és que molt poca gent en parla, per a bé o per a mal, i açò vol ser un inici de trencament.
Aquest camí també vindrà secundat pel programa de ràdio que personalment intente: Mar de muses. I per la revista que pot acabar naixent, no sabem molt on...

Parlar de poesia actual i també catalana: dels seus problemes, de per quina raó només es parla i es publica a autors del principat, de les quotes de valencians i balears, de les varietats dialectals, de les fronteres (no de carrer) autonòmiques que fragmenten molt (massa) el fragmentat i ridícul estat de la literatura, de si premis sí o premis no (massa premis o massa pocs...).

De tot això n'anirem parlant... i, com no, gaudint, perquè al cap i a la fi un altre dels objectius és que llegim poesia, que llegim el que es va fent i es va editant...

però tot això només és l'inici. Benvinguts, passeu passeu, com feia la cançó...